Ens ho estan traient tot, i si ens oposem, ells tenen
la força.
GRANDPAS GARNISHED.
We are taking away everything, and if we object, they
have the strength.
Davant de casa, al centre de El Prat de Llobregat, vam veure molta gent
al voltant d’unes taules.
Sent el centre del poble, moltes taules es posen a aquella cruïlla,
però aquestes eren diferents. Eren austeres. I, a més a més, hi havia molta
gent. Molta més del que espot dir normal.
Evidentment ens vam apropar. Els membres del Casal d’Avis de la Caixa
del Penedès estaven recollint signatures perquè no els tanquessin el Casal.
¡ Tancar el Casal d’Avis de la Caixa del Penedès !
¿ Tancar el casal d’Avis de la Caixa del Penedès ?
Semblava, i sembla impossible. Com allò que es diu que hi era de tota
la vida. Jo hi sóc a El Prat des de fa uns vint – i – cinc anys i sempre ho
havia tingut present. Era un bon lloc pels avis. Allà ballaven, tenien xerrades
sobre temes del seu interès, tallers varis com treballas manuals, excursions i
sobre tot ball. Cada cap de setmana hi tenien i s’ho passaven la mar de bé.
I els treuen.
Els avis tenien la condició de tenir una llibreta oberta amb l’entitat
a on abonaven cada mes la pensió. I així els seus rebut domiciliats i altres
pagaments. I moltes famílies recolzaven als avis obrint també llibretes. I
comunitat de veïns, autònoms, etc. Així doncs el Casal estava més que finançat.
Mai m’ho hagués imaginat. És com les notícies que sentia, que llegia de
l’Argentina dels anys 2.000.
I el inqualificable Ricard Pagés, i els seus amics, amb milions d’euros
per poder viure la seva jubilació…
Tota això em deprimeix molt. Però molt.
No hay comentarios:
Publicar un comentario