QUAN LA TEVA MARE MOR.

Quan la teva mare mor, quan se’n va, es desferma a dins teu una buidor insuportable, una tristor que atura el temps en un instant. L’esperit s’esgota. Per molts sentiments compartits amb companys i familiars per la marxa dels seus estimats no es pot ni comparar quan la teva mare se’n va, el sentiment es com un cavall desbocat. Perquè una mare ha estat amb tu abans de de néixer, i desprès t’ha continuat alimentat, t’ha donat de beure, t’ha curat, t’ha besat, t’ha abraçat, t’ha aportat al metge, al col·le. La meva mare va perdre a la seva de molt petita, massa petita i per tant no la va poder alimentar, ni donar de beure, ni curar-la, besar-la, abraçar-la, ni portar-la al metge, ni al col·legi. I això la va condicionar, com a qualsevol persona sensible, per tota la seva vida. 

A La seva vida va venir l’Ernesto, veí seu girant la cantonada. Es van enamorar, es van casar i van formar una família fent un binomi perfecte. El pare a fóra de casa per que no faltes de res a dins i la mare a dins perquè no faltes res a fora, ni a dins.

Passat el temps va començar a patir, les malalties greus la visitaven i les suportava fins que, desprès de una desgastadora lluita, ens ha deixat. Un dia va dir, ja no conto els cops que he entrat a un quiròfan. Malgrat això unes de les últimes paraules cap al meu pare, quan ho veia tot perdut, van ser: me has hecho feliz.

Tal como dice el final del Credo de los Apóstoles.

“está sentado a la derecha de Dios, Padre Todopoderoso. Desde allí ha de venir a juzgar a vivos y muertos.

Creo en el Espíritu Santo, la santa Iglesia católica, la comunión de los santos, el perdón de los pecados, la resurrección de la carne y la vida eterna”.

Una vez dejada la tierra Cristo sentado a la derecha del Padre, nos juzga, junto con nuestra consciencia. La sentencia, consecuencia del porqué de  nuestros actos, es una nueva vida, entre el cielo y el infierno y así hasta conseguir la plenitud divina, la vida eterna.

Yo, Mamá estoy seguro que vas directamente al cielo. Tu juicio, si lo hubiese, será un pequeño trámite. Por justicia, justicia divina, porque te lo mereces. Y desde allí te pido que nos protejas y nos ayudes.

Escogiste hace ya tiempo, como despedida:

“Yo muero pero mi cariño no muere,

Os amaré en el cielo como os he

Amado en la tierra”

Es justo mencionar a mi padre, Ernesto, y a mis dos hermanas, Esther y Cristina. Mi padre ha estado siempre a su lado, cuidándola, hasta el último esfuerzo, hasta la última noche. Piel con piel. Cinco meses durísimos. Esther muy pendiente de ella. Cristina, siendo grande como te dijo la mamá.

Ayer, amigos y amigas, tenia que ser un día muy duro, como hoy. Pero vosotros lo convertistes en un día gozo.

Vau convertir la vetlla en joia. No sabem la quantitat d’amics, família que vau venir a acomiadar a la meva mare, a donar-nos uns moments molts valuosos dels vostre temps. Potser 200 – 300 persones. Quantitat sobrepassada per la qualitat. Ens vam emocionar. Ens vau emocionar molt. Visites inesperades que feia molts però molts anys que no veiem, i que vam sentir que se’n recordaven de la María Teresa, de la Tresa, i de nosaltres, amb molta, amb molta estima.

Amics i amigues la meva família us agraeix de tot cor la vostra presència i recolzament ens uns dies de molta pena. Moltíssimes gràcies per haver vingut.