Quan la teva mare mor, quan se’n va, es
desferma a dins teu una buidor insuportable, una tristor que atura el temps en
un instant. L’esperit s’esgota. Per molts sentiments compartits amb companys i
familiars per la marxa dels seus estimats no es pot ni comparar quan la teva
mare se’n va, el sentiment es com un cavall desbocat. Perquè una mare ha estat
amb tu abans de de néixer, i desprès t’ha continuat alimentat, t’ha donat de
beure, t’ha curat, t’ha besat, t’ha abraçat, t’ha aportat al metge, al col·le.
La meva mare va perdre a la seva de molt petita, massa petita i per tant no la
va poder alimentar, ni donar de beure, ni curar-la, besar-la, abraçar-la, ni portar-la
al metge, ni al col·legi. I això la va condicionar, com a qualsevol persona
sensible, per tota la seva vida.
A La seva vida va venir l’Ernesto, veí
seu girant la cantonada. Es van enamorar, es van casar i van formar una família
fent un binomi perfecte. El pare a fóra de casa per que no faltes de res a dins
i la mare a dins perquè no faltes res a fora, ni a dins.
Passat el temps va començar a patir, les
malalties greus la visitaven i les suportava fins que, desprès de una desgastadora
lluita, ens ha deixat. Un dia va dir, ja no conto els cops que he entrat a un
quiròfan. Malgrat això unes de les últimes paraules cap al meu pare, quan ho
veia tot perdut, van ser: me has hecho feliz.
Tal como dice el final del Credo
de los Apóstoles.
“está
sentado a la derecha de Dios, Padre Todopoderoso. Desde allí ha de
venir a juzgar a vivos y muertos.
Creo en
el Espíritu Santo, la santa Iglesia católica, la comunión de los
santos, el perdón de los pecados, la resurrección de la carne y
la vida eterna”.
Una vez dejada la tierra Cristo sentado a la derecha
del Padre, nos juzga, junto con nuestra consciencia. La sentencia, consecuencia
del porqué de nuestros actos, es una
nueva vida, entre el cielo y el infierno y así hasta conseguir la plenitud
divina, la vida eterna.
Yo, Mamá estoy seguro que vas directamente al cielo. Tu
juicio, si lo hubiese, será un pequeño trámite. Por justicia, justicia divina,
porque te lo mereces. Y desde allí te pido que nos protejas y nos ayudes.
Escogiste hace ya tiempo, como despedida:
“Yo
muero pero mi cariño no muere,
Os
amaré en el cielo como os he
Amado
en la tierra”
Es justo mencionar a mi padre, Ernesto, y a mis dos hermanas,
Esther y Cristina. Mi padre ha estado siempre a su lado, cuidándola, hasta el
último esfuerzo, hasta la última noche. Piel con piel. Cinco meses durísimos. Esther
muy pendiente de ella. Cristina, siendo grande como te dijo la mamá.
Ayer, amigos y amigas, tenia que ser un
día muy duro, como hoy. Pero vosotros lo convertistes en un día gozo.
Vau convertir la vetlla en joia. No
sabem la quantitat d’amics, família que vau venir a acomiadar a la meva mare, a
donar-nos uns moments molts valuosos dels vostre temps. Potser 200 – 300
persones. Quantitat sobrepassada per la qualitat. Ens vam emocionar. Ens vau
emocionar molt. Visites inesperades que feia molts però molts anys que no
veiem, i que vam sentir que se’n recordaven de la María Teresa, de la Tresa, i
de nosaltres, amb molta, amb molta estima.
Amics i amigues la meva família us agraeix
de tot cor la vostra presència i recolzament ens uns dies de molta pena. Moltíssimes
gràcies per haver vingut.